La televisió espanyola va viure una nova era a la dècada dels 90, una època en què les cadenes privades van començar a emetre. Per a un país acostumat a dos únics canals, allò ja suposava tota una benedicció. Però si a més, les cadenes apostaven per un contingut molt menys encotillat i políticament correcte que les emissores públiques, la diversió estava assegurada. Des dels seus inicis, Telecinco i Antena 3 es van convertir en cadenes àmplies que buscaven aconseguir la major audiència possible amb programes tant familiars com més picants. Les famoses matxos de la cadena actual de Mediaset són un llegat que molts avui volen oblidar, però que es va mantenir fins no fa tant. Es buscava cridar l’atenció, trencar amb allò establert i treure carnassa i morbositat. El 1997 es va estrenar precisament a Telecinco un late night anomenat Cròniques Marcianes, un programa que marcaria un abans i un després a la televisió nacional, i per a molts, l’inici de la “escombraries”.

I és que a Crónicas Marcianas hi havia debats sobre tota mena de temes polèmics, sempre amb convidats que cridaven més que argumentaven. Tot això assaonat amb striptease, escenes calentes i per a adults o entrevistes a personatges molt estrafolaris. L’expert a aconseguir aquests friquis era Javier Cárdenas, que havia començat la seva carrera amb el seu cunyat Alfonso Arús a Al Ataque, anys abans, a Antena 3. Allà ja va mostrar el seu gust per treure a la llum personatges divertits i de vegades també absurds . A Crónicas Marcianas, el talent de Cárdenas el va portar de banda més fosc, forçant aquestes persones a realitzar tot tipus d’actes vergonyosos. Els friquis estaven de moda a finals dels 90, i la televisió desitjava trobar-los per passar-los per la seva picadora de carn de popularitat. Una de les que més va cridar l’atenció en aquella època va ser Carmen de Mairena, artista trans barcelonina que va aconseguir, amb el temps, convertir-se en tota una icona LGTB. Darrere de les burles habituals cap a la seva persona i del mateix personatge que havia preparat per a la televisió, Carmen ocultava una vida desgraciada i tràgica, en un país que només la va entendre els últims dies.

La història de Carmen de Mairena

Nascuda a 1933 amb el nom de Miguel Brau, Carmen de Mairena no va començar la seva transició fins a l’arribada de la Transició a Espanya. En els seus primers anys, encara com a home, va treballar en diferents negocis, com a noi dels encàrrecs. Aviat va demostrar un talent natural i especial per a la cançó, especialment per a la cobla. Va començar a treballar a alguns locals de Barcelona, ​​amb actuacions musicals i de varietats. De fet, va obtenir cert renom en l’ambient copler de la ciutat, compartint escenari amb molts artistes consagrats com a Carmen Sevilla o Marujita Díaz. Va arribar a entaular una relació amb el també cantant Pedrito Rico, i per aquest motiu van ser detinguts diverses vegades, i apallissats als calabossos policials.

Allò va deixar seqüeles físiques al cos de Miguel, i va provocar que la seva parella marxés a Amèrica per viure en pau. Després d’aquests incidents, Miguel va decidir abandonar l’espectacle i va passar uns anys treballant com a paleta amb el seu pare. Només als anys 70 va recobrar les ganes de tornar als escenaris, ara ja com a Carmen de Mairena. Es va sotmetre a un procés de infiltracions clandestines de silicona a Barcelona, ​​per donar-se un aspecte més femení. Va començar també a imitar altres grans cantants de l’època, però en aquells temps, el seu aspecte no era gaire ben rebut pel públic. La seva carrera va començar una decadència que la va portar, ja a principis dels anys 80, a dedicar-se a la prostitució al popular barri del Raval, a Barcelona, ​​on va viure gairebé tota la vida adulta.

Prostitució com a forma de vida

Carmen de Mairena es va convertir en una de les prostitutes transsexuals més populars d’aquell barri. Tenia una casa llogada a una bona zona, i hi portava els seus clients. A més, llogava l’habitació a altres prostitutes, cosa que després va provocar que fos detinguda en un parell d’ocasions per facilitar la prostitució. Els anys 80 no van ser els millors per a la cantant, allunyada ja gairebé del tot dels escenaris. El franquisme s’havia acabat, però ella sentia que la veritable llibertat encara no havia arribat. Seguia sobrevivint com podia amb els seus serveis, fins que la televisió es va creuar en el seu camí, a mitjans dels anys 90, convertint-la en una estrella, encara que a un cost altíssim.

Fama i popularitat

Les seves primeres aparicions a la televisió es van donar al programa local Forza Barça, on va acudir gràcies a la gestió d’un amic. Allà va ser descoberta per Javier Cárdenas, que se la va emportar al seu programa a Antena 3, Al’Ataque. Des del primer moment, el seu aspecte i la seva verborrea la van convertir en un personatge molt popular a la televisió de època. Eren coneguts els seus frecs amb una altra transsexual, Cristina La Veneno, encara que la seva relació després va millorar. Va continuar apareixent durant molts anys a la televisió, aconseguint una visibilitat mediàtica que la permetia allunyar-se del treball sexual. Va aparèixer a moltes pel·lícules i també va rodar cinema porno. Va arribar fins i tot a intervenir, el 2011, a la quarta part de la saga Torrente, dirigida per Santiago Segura.

Les seves aparicions públiques es van fer cada cop menys constants, ja que els problemes físics es van agreujar. Carmen de Mairena es va arribar a presentar fins i tot a unes eleccions catalanes com a segona candidata del partit CORI, una força independentista que amb prou feines va aconseguir 68.000 vots a tota la regió. Era habitual veure-la i sobretot escoltar-la en diferents programes televisius, i el 2017 va aparèixer un librocomic anomenat Carmen de Mairena: una biografia, on l’autora Carlota Juncosa relatava el seu estat físic preocupant en aquell moment. La gent la seguia recordant per les seves frases més mítiques i les seves intervencions televisives, però l’estrella de Carmen de Mairena estava començant a apagar-se de manera irremeiable.

Un final tràgic

A 2018, el seu estat de salut es va agreujar molt més, i els seus problemes físics li van impedir valdre’s per si mateixa. Carmen va acabar en una cadira de rodes, vivint en una residència on va morir un parell d’anys més tard, per causes naturals. Tenia 87 anys i havia portat una vida dura i cruel en molts aspectes. El seu final, apartada dels focus, també va ser tràgic, però almenys va demostrar que la gent estava amb ella. Les mostres d’afecte, la manera d’exalçar la seva figura en aquells últims dies, van ser el millor aplaudiment que la Carmen va poder endur del seu públic. Avui dia, la seva figura és considerada com tota una icona LGTB, una de les tantes dones trans que van haver de lluitar durant tota la seva vida contra un entorn hostil. Per sort, els temps canvien i la societat va avançant no només en la tolerància sinó també en el respecte de totes les persones, siguin quines siguin les seves orientacions sexuals.